29/6/16

Patterns of Conflict in Education: France, Italy, England

by Ken Jones

The course of educational reform in England has been broader, deeper, and faster moving than that of any other country of Western Europe, cutting deeply into what remained, after Thatcherism, of the postwar policy settlement.

No sector or strand of education has been unaffected by a programme that ranges—as other chapters have demonstrated—from large-scale privatisation to micro level classroom reform. Yet, despite a certain, persistent level of grievance, this is a programme that has not encountered forceful opposition. Teachers’ unhappiness with an assessment regime based on high stakes testing has been well publicised, without being translated into a collective response. Discontent with the government’s programme for “academy” schools—state-funded privately run institutions—has resulted in a number of local strikes, and in a lively national campaign, but not one conducted on a mass scale. School and university teachers have taken occasional, limited action over pay—the NUT’s one-day strike in 2008 was the first national strike since 1987. University teachers have fought local campaigns against redundancies (for instance, London Metropolitan University 2004, Keele 2008), but have not effectively challenged a policy that aims to align Higher Education with business needs. Amongst university students, opposition to the imposition of tuition fees was initially strong, but has waned since, with the passing of the 2004 Higher Education Act, fees became law.

La fàbrica d’exàmens: la vida a les escoles angleses per a professors i estudiants

by Richard Hatcher

D’acord amb una recent enquesta independent, el 53% dels docents a Anglaterra estan considerant seriosament deixar la professió en els propers dos anys. Les raons principals són el “volum de càrrega de treball”, i la “conciliació amb la vida personal”. La causa és la imposició, per part del govern, d’un règim  de rendiment de comptes que domina la vida quotidiana de professors i estudiants a les escoles- (Cal tenir en compte que només parlem d’Anglaterra, perquè això no s’aplica tant a la resta del Regne Unit).

28/6/16

Sobre pactos y lenguas

Jaume Martínez Bonafé.
Universitat de València. Foro de Sevilla.

(...) Los complejos campos sociales en los que me he movido -por volver a Bourdieu- son los que, seguramente, hicieron que escolarizara a mi hija en una escuela pública de línea en valenciano, es decir, cuya lengua vehicular fuera el valenciano, denominación con la que aquí nos referimos a la lengua catalana. Cuestioné en su momento -1983- la Llei d’Us i Ensenyament del Valencià porque me parecía insuficiente, pero celebro ahora un marco legal que ha permitido algo muy elemental: que la lengua normal en la familia y en la calle pueda ser la lengua normal en la escuela. Y aunque los informes vienen señalando el largo camino que todavía queda por recorrer, el avance en la normalización lingüística es importante. En el área territorial y lingüística catalana otros territorios con otro marco jurídico tienen todavía un avance mayor. En el caso de Catalunya, todos los informes que he leído vienen a confirmar que el proceso de normalización e inmersión goza de buena salud, aunque en todos se reconoce también que todo podría ir mejor si la política cultural española fuera otra. Y los sucesivos estudios que se publican en el País Valencià confirman que el alumnado que ha estudiado en programas de inmersión acaba conociendo y usando correctamente las dos lenguas oficiales en todos los registros: escuchar, hablar, leer y escribir. En cambio, otros programas lingüísticos no han podido garantizar el conocimiento de la lengua minorizada.

Por eso, déjenme que entre en cuestión, es irritante el modo en que algunos políticos y otros expertos tratan la cuestión de la lengua y la complejidad cultural, desde atalayas o mesetas particulares con miradas simplificadoras sobre cuestiones tan complejas. No recordaré el punto de partida -aunque quizá la desmemoria esté en el origen del problema-, pero para quien fue niño de familia catalanoparlante en las escuelas del nacional-catolicismo y maestro militante de la renovación pedagógica en los años setenta en el País Valencià, es una provocación la simplificación con que se analiza hoy el enorme esfuerzo del movimiento de enseñantes por recuperar y normalizar el uso de la lengua, y una enorme miopía no darse cuenta del papel que está jugando la escuela en ese proceso de normalización, especialmente en el caso valenciano donde ni la política de los gobiernos ni los medios de comunicación han estado a la altura del enorme esfuerzo cultural y profesional de la mayor parte del profesorado. Un esfuerzo ilusionado al que se han sumado muchos ayuntamientos, asociaciones y movimientos sociales, sindicatos y partidos políticos. (...)


Empezar la escuela por el tejado

Jaume Martínez Bonafé.
Universitat de València. Foro de Sevilla.

(...) Urge un debate en profundidad sobre el sentido de la escuela. Un debate sosegado y tranquilo, necesariamente complejo, y obviamente, no restrictivo a determinados sectores profesionales, académicos y políticos. Si la educación es un derecho humano y un proyecto político de la ciudadanía informada, debe ser el conjunto de esa ciudadanía el que abra espacios de reflexión sobre como pretende traducir y concretar ese proyecto político. Y una sociedad democrática debe saber articular procesos de participación, debate y toma de decisiones, en los que diferentes y plurales espacios y agentes puedan formular con claridad sus posiciones sobre la educación, diversas, divergentes, enfrentadas en muchas ocasiones por responder a posiciones en el campo social también enfrentadas. Y seguramente un característica de salud democrática es el reconocimiento de esos enfoques diversos sobre la democracia y el papel de sus instituciones, para la construcción social de la inclusión.

Por eso me parece muy preocupante el hegemónico discurso mediático sobre la necesidad de un “Pacto por la Educación”, bien alimentado por los voceros de los partidos políticos conservadores. ¿De qué están hablando? En primer lugar, me parece preocupante por la concepción restrictiva de la participación política. Como se señala en el primer párrafo del documento Por otra política educativa, del Foro de Sevilla: “La política no puede ser sino política pública, es decir, aquella discutida, decidida y gestionada por la ciudadanía. Por eso, el primer reto de cualquier Proyecto de Ley para la educación es oponerse a una concepción restrictiva y manipuladora de la misma y proponerlo como punto de partida de una actividad colectiva, lúcida y consciente, dirigida al análisis y cuestionamiento crítico del actual estado de la educación”. (...)


10/6/16

Emprenedoria i educació financera

by Pep Barceló

Economia, emprenedoria i finances.

Sense dubte que l’economia no és més que la configuració d’un sistema de com administrar els recursos, i els seus usos, per satisfer les necessitats humanes. Per tant, també es pot considerar l’economia con l’estudi i l’administració dels béns d’una comunitat, d’un estat, d’un establiment, etc. En l’àmbit privat, l’economia està present a la majoria de decisions que qualsevol persona ha de prendre al llarg de la seva vida. Però l’economia no és una ciència unificada que aborda lleis i fenòmens naturals, com la llei de la gravetat en física o la fotosíntesi en biologia, tal com pretenen fer-nos creure determinats  economistes o determinats tertulians que monopolitzen les tribunes informatives. Hi ha diverses escoles de pensament econòmic amb sistemes conceptuals, interpretacions de la societat i objectius molt diferents, en ocasions, enfrontats.

Per aquesta diversitat interpretativa hi ha qui la entén així: El govern gallec ha traspassat la gestió de la sanitat pública de Galícia a fons d'inversió  i a multinacionals nord-americanes[1] que han aterrat a Galícia de la mà del president del Partit Popular Alberto Núñez Feijoo. La sanitat dels EUA no és un bon model, ja que és la més privatitzada, la més ineficient i la més injusta, però també és la que més gasta, un 17% del PIB, gairebé el doble de la despesa sanitària a Espanya, el que suposa un enorme nínxol de negoci per a les empreses privades. Aquestes empreses, a més d'ingents beneficis econòmics, aconseguiran alguna cosa d'enorme interès per a la indústria sanitària, el control de la investigació i de les dades genètiques i de salut de la població gallega, obrint el camí a un dels seus principals objectius, convertir a Galícia i altres regions turístiques d'Espanya en referents mundials per al turisme sanitari d'alt nivell, incloent els trasplantaments d'òrgans i teixits.

D’Igual manera l’economia pot ser entesa així: cal donar força interès a diferents visions que permetin entendre millor l’economia, el sector públic, el mercat de treball, les desigualtats i la redistribució de la riquesa, la crisi immobiliària i financera, la teoria de les crisis econòmiques, l’acumulació del capital, la teoria del valor-treball i l’explotació, el paper de l’Estat, la globalització... perquè ens ajudin a entendre millor el món en què vivim i ens ajudin a encaminar-nos cap a una situació més satisfactòria per al conjunt de la població.

En qualsevol cas, si l’economia és l’estructura, el sistema, de com administrar els recursos, i els seus usos, és a dir la creació de riquesa per a la subsistència i el seu repartiment amb la complexitat del món actual reduir l’economia a l’emprenedoria i les finances no és encertat perquè intervenen altres factors que determinen la subsistència: la obtenció de recursos, la producció de béns i serveis necessaris, el consum, la mobilitat, el comerç, el coneixement i la tecnologia, l'educació... L’Emprenedoria i les finances no són més que una part de l’economia.

L’actual proposta educativa

El model proposat pel discurs oficial és que des de l’ensenyament s’instrueixi en els raonaments economicistes (els laborals també ho són), òbviament des d’una determinada perspectiva, i es promogui, i es justifiqui, el mode d’operar que avui existeix, generalment, en el funcionament de la vida corrent de les persones: l’estalvi, la inversió, el crèdit, la hipoteca... Aquesta instrucció ha de desenvolupar habilitats relacionades amb la competència en prendre decisions amb coherència i responsabilitat.

Per al discurs justificatiu se’ns diuen que els joves estaran més preparats per tenir èxit en un món i en una societat amb una economia global, i, que els joves seran més capaços d'afrontar els seus propis reptes i projectes en el futur.

Les febleses d’aquesta proposta apareixen quan ens pregunten si el que es proposa forma part de l'educació que volem. Si des de l’ensenyament s’ha d’escometre la formació i el coneixement sobre l’emprenedoria i les finances cal preguntar-se si s’ha de fer de manera aïllada o és precís d’escometre la formació i el coneixement sobre tots els elements i factors que composen l’economia si volem prendre decisions eficients per a la nostra subsistència. La persistència en abordar aquesta temàtica de manera parcial només ens pot conduir a malpensar en l’existència d’interessos perquè sigui d’aquesta manera.


Qui ho demana?, qui ho proposa?.

Ara bé, qui les vol?, qui les sol·licita?.  El professorat ho està demandant?, no es percep; potser la CEOE?, podria ser, s’hauran donat compte que el nivell de cultura empresarial que hi ha a les grans corporacions és baixíssim i estan ensorrant l’economia?; seran aquests que s’autoanomenen “organismes internacionals” com la OCDE, podria ser, si més no, sembla que té un especial interès en l’educació de la joventut per això “recomana millorar” els sistemes educatius mitjançant el que enuncien com a “Agenda global per a l’educació” que no és altra cosa que: posar l’educació al servei de l’economia; beneficiar les empreses privades de la inversió en educació; independitzar els centres educatius públics i introduir la competència com a model d’organització i funcionament; retallar o no augmentar la despesa per als centres públics i finançar o tancar dels centres públics, en funció dels resultats.

En qualsevol cas no hi ha dubte que organismes internacionals com l'OCDE marquen l'agenda educativa dels països i la posen al servei del model productiu, és a dir, del mercat. Grans organitzacions internacionals que decideixen sobre el futur de l’educació; fan proves i avaluacions i els governs es limiten a recollir les dades i seguir les “recomanacions. Aquestes organitzacions internacionals estan prenent decisions per nosaltres sobre què és un bon professor, què és un estudiant competent i perquè ha de servir l’ensenyament.

Aquesta Emprenedoria i Educació financera és simplement l’estratègia d’aquells que defensen un sistema econòmic caracteritzat per la propietat privada de les matèries primeres, dels mitjans de producció i del món, la prevalença del mercat i l’especulació financera, i, la recerca del benefici sense límits. Això sí, ja no ho fan barroerament, com fa cent anys o com segueix pretenent fer-ho aquells que conserven creences i conviccions medievals. Ara es tracta d’inocular una visió mercantilista i empresarial de la vida, subtilment sense soroll com una pluja fina que no destorba, però acaba calant.

Òbviament són els sectors socials que volen una política econòmica basada en la supressió de les restriccions i de les regulacions de l'activitat econòmica[2] els que han construït el marc ideològic que nodreix l’actual concepte imperant sobre l’emprenedoria i l’educació financera. Així veiem com organitzacions com l’OCDE abasteixen d’ideari i orientacions per a la penetració en el currículum educatiu[3] o bé des d’altres instàncies i/o “experts” que també forneixen aquesta concepció de l’emprenedoria i/o l’educació financera[4].

Un cop posades les bases teòriques que volen justificar aquesta idea de l’emprenedoria els implementadors locals dissenyen les estratègies pertinents, segons la seva realitat, per a la penetració en els sistemes educatius i especialment en el currículum d’aquesta concepció i conducta.

Posats en la nostra realitat nacional tenim el Currículum oficial amb el Decret 51/2012, de 22 de maig[5] i les Orientacions per al desplegament del currículum, Emprenedoria matèria optativa de 3r ESO, Maig de 2012[6].

Igualment és la pròpia administració de la Generalitat la que ofereix uns primers recursos educatius[7] i una formació[8]; així mateix estimula i promou que des de la iniciativa particular es creïn eines[9] i experiències[10].


El currículum als centres educatius.

Tant l’emprenedoria com l’educació financera es van introduint en el currículum educatiu malgrat l’educació financera encara no té la implantació que té l’emprenedoria, està en les beceroles. Però observar com s’oficialitza l’emprenedoria en el currículum ens permet albirar en quina direcció aniran aquestes dues temàtiques.

Per al nostre propòsit ens basarem en el contingut oficial sobre emprenedoria a 3er ESO del decret 51/2012, de 22 de maig, de modificació del Decret 143/2007, de 26 de juny, pel qual s'estableix l'ordenació dels ensenyaments de l'educació secundària obligatòria.

El seu article primer diu: ”A tercer curs, dintre de l’oferta de matèries optatives, els centres hauran d’oferir la matèria d’emprenedoria, d’acord amb el currículum establert a l’annex 2 d’aquest Decret.” La qual cosa ens situa amb l’obligatorietat de la seva oferta en els termes i continguts que l’administració estableix.
Sobre l’objectiu genèric de l’assignatura la administració ens diu: La matèria optativa d’emprenedoria té dos objectius fonamentals: d’una banda, ajudar l’alumnat en la presa de decisions sobre el seu itinerari formatiu i professional, a fi d’adequar les seves capacitats a unes condicions laborals en continu procés de canvi i, de l’altra, fer-li prendre consciència de la necessitat de tenir iniciativa emprenedora, considerada no únicament com un conjunt de qualitats i habilitats necessàries per crear una empresa, sinó com una actitud general que pot ser d’utilitat en les activitats professionals, com en la vida quotidiana. Queda clar, doncs, que la idea que sustenta l’objectiu és instruir en raonaments economicistes (els laborals també ho són) òbviament des d’una de les perspectiva amb la qual es pot parlar d’economia, la seva.

S’evidencia la seva perspectiva de l’economia quan diu: Des d’aquesta perspectiva, el concepte d’emprenedoria ha d’incloure aquest doble vessant: una educació bàsica en actituds i experiències emprenedores que potenciaran l’autonomia, la iniciativa i la confiança en un mateix, i un concepte més específic de formació dirigit vers la capacitació per a l’elaboració d’un projecte d’emprenedoria. La matèria ha de permetre a l’alumnat comprendre quins són els valors i les noves cultures del treball, és a dir, els conceptes i comportaments clau per enfrontar-se amb èxit al món del treball i, alhora, donar-los confiança en la seva capacitat per millorar. També ha de contribuir a connectar els continguts curriculars d’altres matèries que poden ser importants en l’àmbit laboral: l’ús d’aplicacions informàtiques que s’usin en la gestió administrativa de les empreses, l’ús de diferents llengües per establir relacions socials o comercials, l’ús d’estratègies aplicades a la resolució de situacions problemàtiques, així com habilitats socials que afavoreixin el treball en equip i les relacions interpersonals.

Es sostén que la matèria d’emprenedoria desenvolupa habilitats relacionades amb la competència digital, amb la capacitat d’adaptació a nous models de treball, amb les capacitats lingüístiques i amb  estar capacitat per prendre decisions amb coherència i responsabilitat, com a persona empresària, treballadora o consumidora.

També s’explicita que els continguts de la matèria s’estructuren en tres apartats: autoconeixement i itinerari formatiu; mercat laboral i activitat econòmica, i, iniciativa emprenedora i projecte d’empresa. Novament es pot observar el seu interès en actituds i conductes relacionades amb el món econòmic.

Es vol orientar en la importància de donar a la matèria un enfocament pràctic, tot afavorint l’aplicació de coneixements adquirits en altres matèries al llarg dels cursos anteriors de l’educació secundària obligatòria, com poden ser les ciències socials, geografia i història, les matemàtiques o les tecnologies, en situacions i casos reals i de la vida quotidiana. En aquest sentit, l’entorn més proper a l’alumnat proporciona un ventall de possibilitats per emmarcar activitats relacionades amb el món laboral i empresarial: visites, pràctiques, entrevistes, converses, tallers, aprenentatge-servei, etc. Es recomana incloure activitats en contextos propers a la realitat per mitjà de simulacions, que ajuden l’alumnat a situar-se en un context real, tot treballant no únicament conceptes sinó també les actituds i els hàbits necessaris en assumptes tan diversos com les entrevistes de feina, els tràmits per demanar un crèdit personal o d’empresa, o la signatura d’un contracte d’adquisició d’un bé o servei. S’inclou una activitat pràctica de cloenda, consistent en la creació d’un projecte empresarial que, en algun cas, podria posar-se en pràctica.

L’Administració determina que els objectius de la matèria siguin:

1. Identificar les competències, interessos i actituds envers la feina per poder prendre decisions personals de formació i inserció laboral i adaptar-se de manera flexible als canvis que puguin produir-se al llarg de la vida personal i professional.
2. Aprendre a elaborar el propi itinerari formatiu i professional, tot tenint en compte la formació permanent i les expectatives personals i a partir de l’autoconeixement i de la recerca d’informació sobre les diferents opcions formatives i professionals.
3. Ampliar el coneixement de professions diverses mitjançant entrevistes, visites, estudis de casos i recerca d’informació directa o indirecta, superant els estereotips de gènere.
4. Determinar els trets bàsics de les actituds, qualitats personals i les capacitats que identifiquen la persona emprenedora i aplicar-los al disseny d’una idea empresarial viable, tot emprant les eines adequades i analitzant la informació necessària.
5. Valorar el paper de l’empresa com a organització proveïdora de béns i serveis, i com a generadora de llocs de treball, que actua de forma socialment responsable.
6. Localitzar fonts d’oferta de feina en els sectors públic i privat, en l’entorn socioeconòmic local, regional, nacional i internacional, i analitzar les característiques dels diferents llocs de treball que ofereixen.
7. Realitzar activitats que contribueixin a millorar el treball en equip com a font de dinamització social i com a mitjà per compartir idees i esforços.
8. Cercar, seleccionar i interpretar la informació, utilitzar-la de forma crítica i comunicar-la de forma organitzada als altres, tot usant les TIC i aplicant tècniques de comunicació verbal i no verbal.

Sobre aquests objectius algunes consideracions. Es pot observar com es fa esment en l’actual discurs dominant que el món del treball no és el que era i ara haurem d’anar canviant “al llarg de la vida” de feines segons el que passi en el mercat laboral (Objectiu 1); es vol fer una particular descripció del que és un emprenedor, evidentment des de l’òptica de l’actual discurs dominant centrat en la creació d’empreses (Objectiu 4); es situa a l’empresa com la cèl·lula nuclear de l’economia obviant la resta de factors i elements que intervenen en l’economia (monopolis, polítiques governamentals, modificació del consum...) que tenen igual o major incidència que la creació d’empreses en la marxa de l’economia (Objectiu 5); es vol orientar la ciutadania cap a la cerca de feina on sigui, seguint, d’aquesta manera, els itineraris (li diuen globalització) que segueixi el gran capital privat en la cerca del benefici propi on el pugui trobar (Objectiu 6), i, finalment, ara es pot entendre la persistència amb la qual, des de fa temps, intenten promocionar les TIC i l’anglès, és a dir, són les eines que precisa l’emprenedor que ells entenen (Objectiu 8).

Consideracions sobre els trets més significatius dels continguts a treballar.

En l’apartat d’Autoconeixement i itinerari formatiu diu: (...) Valoració de la necessitat de la formació al llarg de la vida.(...).

En l’apartat de Mercat laboral i activitat econòmica diu: Aplicació de conceptes bàsics d’economia a l’anàlisi present i a la projecció futura dels sectors d’ocupació de l’entorn proper, dins un context econòmic europeu i internacional. Identificació del paper social de les empreses com a proveïdores de béns i serveis i com a generadores de llocs de treball, per mitjà de l’estudi de casos i l’anàlisi d’informacions procedents de fonts diverses i el debat (...). Comprensió de les relacions bàsiques que s’estableixen entre les empreses i altres agents econòmics -proveïdors, entitats financeres, subministradors de serveis, Hisenda Pública, administració local, etc.- (...).

En l’apartat d’Iniciativa emprenedora i projecte d’empresa diu: Identificació dels valors i cultures del treball i de les capacitats emprenedores (presa de decisions, lideratge, capacitat de gestió i de treball en equip, etc.) per mitjà de la presa de contacte directe o indirecte amb contextos laborals i productius i amb professionals de diferents sectors econòmics. Generació d’idees de negoci i estudi del mercat potencial per a la idea de negoci proposada, mitjançant l’anàlisi de la situació de les empreses competidores i/o l’estudi de mercat, tot valorant les condicions de viabilitat, innovació i sostenibilitat de l’empresa. Resolució de diferents situacions empresarials simulades, relatives a la creació, gestió i organització interna d’una empresa. Planificació i execució en grup d’un senzill projecte empresarial, identificant les diverses parts de què consta, i utilitzant adequadament diferents fonts i recursos, incloses les TIC. Exposició oral del projecte, tot aplicant tècniques de la comunicació verbal i no verbal per expressar-se amb rigor i fluïdesa.

Sobre el criteris d’avaluació l’administració diu:

1. Reconèixer les competències personals i socials requerides pel mercat de treball per a diferents professions i assolir habilitats i actituds relacionats amb l’emprenedoria, tot partint d’una avaluació de les pròpies competències i identificant diferents estratègies que ajudin en la presa de decisions.
2. Utilitzar adequadament diferents tipus de fonts, incloses les TIC, per obtenir informació, fiable, rigorosa i contrastada sobre les característiques del mercat de treball actual, tant de l’entorn proper com en relació amb un context europeu i internacional.
3. Descriure les característiques específiques d’algunes professions i llocs de treball de diferents sectors d’activitat i interpretar algunes projeccions d’ocupabilitat en els sectors analitzats.
4. Relacionar adequadament l’oferta de formació inicial i permanent i una o diverses professions que formin part del propi projecte d’itinerari formatiu i professional i dissenyar les accions a seguir per a la consecució dels objectius personals, tot valorant positivament la necessitat de la formació al llarg de la vida.
5. Identificar les característiques d’una relació laboral. Analitzar els passos a seguir per accedir a una feina per compte d’altri, en el sector privat o públic, o bé per compte propi.
6. Reconèixer l’estructura organitzativa bàsica d’una empresa i les funcions que desenvolupa en el món econòmic i productiu, tot detectant les característiques que ha de tenir una empresa innovadora i sostenible en el món actual.
7. Identificar les parts que integren un projecte d’empresa i desenvolupar-ne un, manifestant una actitud creativa i autònoma per gestionar la pròpia feina, afrontar els problemes que es puguin plantejar i reconduir, si escau, les estratègies, així com una actitud de cooperació i responsabilitat en el treball en equip.
8. Aplicar tècniques de comunicació verbal i no verbal durant l’exposició pública dels resultats d’una recerca individual o col·lectiva, estructurant el discurs amb rigor i amb el suport dels mitjans audiovisuals i de les TIC.

Per si queden dubtes de l’orientació que se li dóna a l’assignatura observen com en els criteris d’avaluació es fa esment a: “Utilitzar adequadament diferents tipus de fonts, incloses les TIC, per obtenir informació (criteri 2); valorar positivament la necessitat de la formació al llarg de la vida (criteri 4); reconèixer l’estructura organitzativa bàsica d’una empresa i les funcions que desenvolupa en el món econòmic i productiu (criteri 6); identificar les parts que integren un projecte d’empresa i desenvolupar-ne un (criteri 7); aplicar tècniques de comunicació verbal i no verbal” (criteri 8). Diguem que avalues i et diré que ensenyes.


Els errors d’un camí equivocat

L’home-empresa. Certament que les nostres filles i fills hauran de poder-se guanyar la vida en el futur i això requereix tenir eines per al món on es mouran, però una cosa és donar aquestes eines, en el moment adequat, i una altra és pensar que la realització i el creixement personal ha d’estar governat per una cultura mercantilista. El resultat és una formació personal minsa i desnerida;  aquesta és la conseqüència de centrar l’educació de les noves generacions en una cultura mercantilista, en el sentit que l’important és guanyar-se la vida. Aquesta visió mercantilista de la vida trenca la mentalitat col·lectiva i cooperativa de les persones i la substitueix per l’individualisme, la competència i la depredació; amaga altres perspectives sobre el possible funcionament econòmic de la societat (benestar i bé comú, cooperació, equilibri, cooperativisme....); maquilla les dades de la quantitat de persones que no tenen feina; amaga les responsabilitats dels governs de garantir una economia que tingui en compta el conjunt de la ciutadania; provoca un dèficit moral en les persones (igualtat, solidaritat, justícia, fraternitat, respecte al medi ambient...); resta poder a l’ensenyament per aconseguir formar persones amb capacitat d’analitzar críticament, d’entendre el funcionament de la societat en què viuen i tenir una visió global dels coneixements, de la història, de la ciència, de la societat...

Model de conducta ciutadana cercat. La proposta que es fa no és intranscendent ni gratuïta, té intenció. Primordialment es vol modificar el pensament social sobre el treball, l’economia, etc., per conduir a les persones cap a unes creences determinades (una econòmica sense restriccions ni regulacions[11] i amb la possibilitat de fer actuacions monopolistes[12]). Igualment es vol inocular una mena de “somni americà” entre la joventut, fonamentalment, de manera que aquesta es cregui que si cadascú treballa pel seu compte i es fa responsable únic de la seva situació econòmica aconseguirà el que vulgui. Òbviament aquest model de conducta és una clara promoció i l’estímul de l’individualisme. L’individualisme és el sosteniment de tota la seva estratègia, malgrat puguin parlar en certs moments del “treball en equip” del “lideratge compartit” i d’altres aparences d’acció col·lectiva, totes elles acaben en el protagonisme d’un director, d’un empresari, d’un emprenedor... encara que es presenti com un èxit conjunt. Cal no oblidar que l’individualisme suposa, en gran mesura, soledat, egoisme, marginació, una òptica i perspectiva més pobre, et pot fer més dèbil i influenciable, i, sovint cruel. Evidentment no facilita l’aprenentatge i la cultura, es perden valors i qualitats com la pertinença, la empatia, la solidaritat, la cooperació...

Manca d’una visió més complerta de la temàtica i es deixa de costa la possible funció social de les empreses i dels negocis i del valor afegit que poden tenir. Òbviament la necessitat i la intenció sempre és crear els recursos per viure, però el discurs establert parla de riquesa  fent una interpretació egoista de la cerca de recursos. Malgrat això també és possible veure una funció social en aquesta cerca dels recursos; les persones, les empreses, i també els negocis, no són elements aïllats i independents, el seu conjunt forma la societat i la societat cal considerar-la com un organisme viu, on cada element és una peça que s'engrana i s'interrelaciona amb les altres, i, on cadascú compleix un paper dins de la totalitat del sistema, és a dir, de la societat. Des de les empreses o els negocis també es té la responsabilitat d'actuar en forma eficient per a la construcció d'un entorn que faci possible complir amb la seva missió principal, que és la de crear recursos i/o bens a l’abast del conjunt. L'enfocament de la funció social de l'empresa i dels negocis no només està delimitada per accionar amb els grups d'interès, sinó també amb la seva missió dins de la societat, és a dir, l'empresa i els negocis són com una institució social, amb valors determinats que compleix un paper de creació de recursos, generació d'ocupació, productor de béns i serveis, però també compleix un rol d'acostament i relació amb la societat, permetent un creixement equitatiu i sostenible per a tots els grups d'interès. L’eficiència de la funció social en la creació de recursos per a la subsistència de les persones és vital per a la consecució d’una societat cohesionada, justa i equilibrada; el problema és com es distribueix la riquesa que es crea i com és respecta el medi per mantenir la pervivència dels éssers.


La situació a Catalunya.

La iniciativa d’introduir aquest model d’ensenyar l’economia, l’emprenedoria i les finances ha arribat fins a dedicar un dels Congressos d’Educació i Entorn a l’Emprenedoria[13].  El 7è Congrés Educació i Entorn va posar èmfasi en la importància de la cultura emprenedora en el desenvolupament personal i professional dels joves, i la seva contextualització com a motor per a la millora de la competitivitat i de l'ocupabilitat, i en la necessitat de sensibilitzar la comunitat educativa per afavorir la introducció de l'esperit emprenedor en el nostre sistema educatiu. En aquest congrés havia participats i ponents del món de l’empresa, del  món de la docència, del món de la política institucional i del món de la banca.

És cert que el professorat sempre hem estat oberts a nous valors, i conceptes, que sorgeixen a la societat i van entrant a l’escola, però alguns d’ells es volen fer entrar a l’escola i no es veu l’objectiu bondadós. Quan diputacions, governs autonòmics i govern central impulsen l’ensenyament de l’emprenedoria i les finances a les escoles i instituts, subvenciona llibres, prepara professorat, fan plans pilots o proposen a centres que ho facin, aquí hi ha intenció; poseu a Google “educación emprendedora” o “primaria y emprendedores” i veureu. Els governs segueixen les “recomanacions” d’organismes internacionals que diuen saber que és el millor per a l’ensenyament, però ells també són partidaris del que estan fent: volen decidir perquè ha de servir l’ensenyament.

L’assumpte a casa nostra està avançat. Comptem amb els protagonistes imprescindibles: la infraestructura internacional com  Junior Achievement i els implementadors nacionals com L'Obra Social "la Caixa". Un bon nombre de centres educatius d’arreu del país secunden la iniciativa. Aquest assumpte mereix un treball més contret i precís en un nou informe.


Un ensenyament eficient de l’economia, l’emprenedoria i les finances.

De cara al seu futur, l’ensenyament també ha de proporcionar al nostre alumnat totes les eines necessàries perquè pugui dedicar-se lliurement a allò que li sigui grat i possible (fer de metge, electricista, mestre, informàtic, pagès...) o també muntar una cooperativa o una empresa, però és un engany voler fer-nos creure que per inculcar-los “un tipus de cultura emprenedora” les seves oportunitats augmentaran. En qualsevol cas, l’ensenyament ha de donar una visió global dels coneixements, de la història, de la ciència i també de l’economia, per això no podem ensenyar economia però des d’un punt de vista esbiaixat, des d’una sola perspectiva, perquè existeix més d’una visió de l’economia. 

És evident que una cosa és l’economia pròpia, l’administració del que tinc,  i una altra és el negoci com a font d’obtenir els ingressos. Està clar que individualment s’ha de saber organitzar l’economia pròpia, però els negocis poden no respondre a les inclinacions, preferències, desitjos... de totes les  persones, per tant són només una de les possibles maneres d’obtenir-los. No podem donar als negocis l’absoluta centralitat en l’obtenció dels recursos. Des de l’ensenyament pot existir una formació en l’administració del que tenim per a la nostra subsistència en el sentit d’organització, priorització, estalvi i prevenció, consum responsable i crític, etc. i serà precís, tenint en compte l’edat madurativa de l’alumnat, que s’abordi aquesta temàtica. Respecte als negocis, de la mena que siguin, si caldrà que l’alumnat, amb un cert procés educatiu i maduratiu assolit, vagi adquirint coneixement del conceptes i de la realitat que faci referència aquesta font d’ingressos; si la seva opció personal és aquesta via li seran imprescindibles per prendre decisions encertades.

L’objectiu, cal no oblidar-ho, de l’ensenyament de l’economia, l’emprenedoria i les finances és que la futura ciutadania sigui capaç de organitzar i gestionar el seu futur de manera eficient i responsable. Com en la resta del currículum no només cal transmetre coneixements, sinó també valors; en aquest sentit caldrà promoure una ètica i una conducta que vagi en benefici propi i del conjunt social.

Així doncs, cal promoure en l’alumnat una ètica en les empreses, en els negocis i en l’economia. La Constitució Espanyola en el seu  preàmbul diu: “... L'economia ha de "promoure el bé dels qui la integren ...” , és a dir, el millor per a tothom perquè és el conjunt de les persones que formen una societat les que integren (formen i fan) l’economia. Aquest enunciat ens permet pensar en la conveniència i la necessitat d’una moral que entengui l'economia com el millor per a tothom i això equival a adaptar l'economia real actual (en la qual prevalen valors com l'afany de lucre i la competència) a una economia basada en els principis constitucionals del millor per a tothom. Una economia amb aquesta visió s’hauria de regir per una sèrie de valors humans fonamentals que s’haurien d’aplicar a l’activitat econòmica com són: responsabilitat, transparència, honestedat, equitat, solidaritat, cooperació, confiança i respecte als drets humans i no com en l'economia real actual que es mesura l'èxit econòmic amb valors o indicadors monetaris com el producte interior brut i els beneficis. Aquests indicadors no ens diuen res sobre si hi ha guerra, si hi ha sobreexplotació del medi ambient, si creix la desigualtat, si es respecten els drets humans, etc.; de la mateixa manera que una empresa que té beneficis no ens indica res sobre les condicions dels seus treballadors, el tracte als seus proveïdors, què produeix ni com el produeix, ni sobre l'impacte ambiental, social o ètic derivat de la seva activitat. Òbviament les empreses que es guiïn per aquests principis i valors i que demostrin la seva contribució al millor per a tothom han d’obtenir reconeixement social i avantatges legals. L’eficàcia i l’eficiència de l’economia per al conjunt (el millor per a tothom) és que ningú queda exclòs dels guanys i dels èxits que s’hagin aconseguit.

D’igual manera, cal promoure en l’alumnat una conducta personal responsable. Pel que fa al consum i a l’ús de les matèries primeres el concepte del "sempre més", en referència a la inesgotable inèrcia del produir i consumir més i més, ens ha portat a perdre la capacitat de posar límits tot creant una gran desigualtat social, humana i un esgotament dels recursos. Comença a estar clar que hi ha un esgotament dels recursos energètics, un esgotament d'alguns minerals, una degradació del medi ambient (efecte hivernacle, canvi climàtic, pèrdua de la biodiversitat i contaminació), una degradació de la salut de la fauna, la flora i de la mateixa humanitat (esterilitat, al·lèrgies, malformacions, augment del càncer...) i que el mode de vida dels països rics va en detriment de la resta de països (transports, tractament d'escombraries, alimentació, energies, explotació dels seus recursos...). Tard o d'hora, s’imposarà una reducció dels recursos naturals, per tant, serà bo d'anticipar-se a la situació de forma voluntària per pal·liar els efectes negatius que això comportarà a la qualitat de vida de tothom. Potser ara cal començar un decreixement equilibrat del nostre mode de viure en els països rics i tornar a  menys béns i més llaços socials, humans i amb la natura. Cal un canvi de l’imaginari individual i col·lectiu, cal que les mentalitats siguin unes altres perquè la vida sigui igual per a tothom i com fins ara.

Cal donar, en els ensenyaments, una visió complerta de la temàtica sense oblidar aspectes com la funció social i el valor afegit de les iniciatives. Diversos són els models que es poden presentar sobre empreses i negocis, però en tots els models existents prima, i sobresurt, l’associació lliure, els valors ètics de l’entitat, la copropietat, la gestió conjunta, l’assistència i solidaritat i, en alguns casos, els objectius socials. Valguin els següents models a tall d’exemple:

Les Cooperatives. Una cooperativa és una associació autònoma de persones que s’han unit de forma voluntària per satisfer les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals en comú mitjançant una empresa de propietat conjunta i de gestió democràtica. Les cooperatives estan basades en els valors de l’autoajuda, l’autoresponsabilitat, la democràcia, la igualtat, l’equitat i la solidaritat. Seguint la tradició dels seus fundadors, els socis cooperatius fan seus els valors ètics de la honestedat, la transparència, la responsabilitat i la vocació social.

Les Societats Laborals. En la societat laboral la majoria del capital és propietat dels treballadors i treballadores, recolzada en fonaments teòrics similars al de la cooperativa, tant a España, i sobre tot a Catalunya, les societats laborals han mostrat un alt potencial de generació d’empreses. En aquest tipus d’empreses, el capital social pertany majoritàriament (mínim del 51 % del capital social) als treballadors i treballadores . El fet de que el personal de treball sigui associat, afavoreix la motivació a l’hora d’afrontar els projectes. El mínim de socis requerit per a la seva constitució és de 3 (cap soci o sòcia, sigui de capital o de treball podrà tenir més del 33,33 % del capital social) i els tràmits de constitució són similars als de qualsevol altra societat mercantil.

Les Mutualitats. Són entitats asseguradores que realitzen una activitat complementària al sistema de la Seguretat Social. Són societats de persones, sense ànim de lucre, d’estructura i gestió democràtica, que exerceixen una activitat asseguradora de caràcter voluntari, complementària del sistema de previsió de la Seguretat Social pública. Les mutualitats, en determinats casos, realitzen una activitat alternativa al sistema públic, convertintse en una interessant experiència de gestió d’una prestació alternativa a la pública.

Les Fundacions. Actualment existeix una pluralitat d’entitats que, amb la denominació de fundació laboral, constitueixen uns instruments de caràcter empresarial i social promoguts per empresaris/es i treballadors/res i gestionats de forma paritària. Hi ha una sèrie d’elements d’identitat que defineixen el que són les fundacions laborals: Són entitats sense ànim de lucre i atenen a interessos generals de determinats col·lectius sobre principis de participació, publicitat i transparència. Els seus beneficiaris són els treballadors/es, sense perjudici de l’atenció que també es presta a les empreses i als seus entorns en la mesura en que això repercuteix en la millora de les condicions de vida i de treball d’aquests.

Centres Especials de Treball. Empreses que tenen com a objectiu promoure la ocupació a treballadors i treballadores amb algun tipus de discapacitat. La seva finalitat és assegurar un lloc de treball remunerat i la prestació d'uns serveis d'ajustament personal i social que requereixi el seu personal amb discapacitat. L'objectiu d'aquests centres especials de treball és productiu com en qualsevol altra empresa, però la seva funció és social. En l’actualitat hi ha dues possibilitats d’integració laboral de les persones amb discapacitat. D’una banda, la integració directa en el mercat obert ordinari de treball i d’altra banda, la integració en el mercat protegit a través de centres especials de treball.

Empreses d’inserció. Les empreses d’inserció neixen com un instrument per lluitar contra la pobresa i l’exclusió social. Són iniciatives empresarials que combinen la lògica empresarial amb metodologies d’inserció laboral en la mateixa empresa, en una empresa aliena o en projectes d’autoocupació. Són empreses que no estan al marge dels processos convencionals de l’economia, ja que produeixen béns i serveis, milloren l’entorn, potencien els serveis a les persones i afavoreixen la qualitat de vida, essent rentables i competitives. A més a més de valorar la seva rendibilitat econòmica, és molt important destacar la rendibilitat en els aspectes socials, ja que els beneficiaris deixen de ser persones passives i dependents.


Nota: A les referències s’indica lectures que amplien el que es diu en aquest escrit, aquesta és la intenció.
v  

[2] Eliminació dels controls sobre els preus; desregulació dels mercats de capital; obertura de fronteres per a mercaderies, capitals i fluxos financers; flexibilització laboral i reducció de la influència de l'estat en l'economia, especialment mitjançant la privatització i una fiscalitat discriminada en favor de les grans rendes.
[3] Policy Brief, July 2006, The Importance of Financial Education.
[4] Financial Education and Economic Development, Jeanne M. Hogarth, Federal Reserve Board, U.S.A., 29-30 November 2006.
[5] http://www.somelqueemprenem.org/2012/05/contingut-oficial-emprenedoria-3er-eso.html
[6] Orientacions per al desplegament del currículum, Emprenedoria matèria optativa de 3r ESO, Maig de 2012.
[9] Institut d’Estudis Financers, Programa d’Educació Financera a les Escoles de Catalunya, a través de professionals voluntaris, per a estudiants de 4t d’ESO, Informe final, Juny 2014.
[10] Entrepreneurship Teaching Note i Entrepreneurship Student’s Workbook, Rosa Domingo Calpe, Octubre de 2013.
[11] Eliminació dels controls sobre els preus; desregulació dels mercats de capital; obertura de fronteres per a mercaderies, capitals i fluxos financers; flexibilització laboral i reducció de la influència de l'estat en l'economia, especialment mitjançant la privatització i una fiscalitat discriminada en favor de les grans rendes.
[12] Sobre l’activitat monopolista del gran capital podeu llegir a Joseph Stiglitz en “El precio de la desigualdad”, Taurus – Santillana Ediciones Generales, 2012.